Vaig néixer un 5 de Juliol del 1962, el mateix dia que el meu avi Nicolau em va fer soci del Barça. Vaig néixer culé. Sí, perquè del Barça se’n neix. De la mateixa manera que tots sabien i volien que jo fos català, també van triar que fos del Barça. De sang i genètica culé, vaig créixer envoltat de Barça, sense poder entendre que d’altres amics fossin seguidors d’un altre club que no fos el meu, el bo, el Barça. Tot i que no vaig poder gaudir de cap Lliga fins els 11 anys i encara que la segona no va arribar fins els 20, mai no ens vaig sentir perdedors. Mai no vaig tenir cap dubte que el meu club, el Barça, era el millor Club del món. Però no va ser fins a Basilea [El Mundo Deportivo, 17 de maig de 1979], quan vaig sentir la joia del campió, quan vaig fer realitat aquells grans somnis que, cada dia abans de dormir, demanava que es fessin realitat. Recordo tants detalls d’aquella jornada; l’avi va acompanyar els socis i penyistes en autocar fins a Basilea, i fou a la tornada, un cop a l’estadi, quan el vaig abraçar. Vàrem plorar junts, vam sentir el que probablement no he tornat a sentir mai. Ens havíem alliberat, un Barça gran a Europa. Potser per l’edat i els temps de règim i penúries, però, per a mi, Basilea va ser realment especial. Els més de 30.000 culés que es van desplaçar a Suïssa d’una manera cívica i digne d’admirar, saben que Basilea fou l’inici de l’esclat, que Basilea va ser única. Avui he entès perquè érem, som i serem, el millor club del món. No només pels triomfs esportius que ens avalen, sinó per tots aquells socis, penyistes, seguidors i simpatitzants culés que cada dia fem més gran el Barça. Visca el Barça!!!

Jordi Cardoner Casaus